2025/12/10 by Manuel Forcano Aparicio, Forcano Aparicio, Manuel
Arts and Humanities · Social Sciences · #Borges, Kipling, and Jewish Identity #Nationalism and Cultural Identity #Jewish and Middle Eastern Studies
paper · doi:10.60940/haide2025.14.5
Joan Maragall i Hayyim Nahman Bialik constitueixen dues figures cabdals dins els processos de renaixença cultural que, a cavall dels segles XIX i XX, van marcar tant la literatura catalana com la literatura hebrea moderna. Contemporanis en el temps, tots dos poetes van articular un discurs literari que superava l’àmbit estrictament estètic per convertir-lo en un instrument de legitimació identitària i nacional. Maragall, amb la seva teoria de la «paraula viva» i la seva aportació al modernisme, contribuí decisivament a consolidar la llengua catalana com a vehicle de modernitat i expressió espiritual; també Bialik, qualificat sovint com a «poeta nacional jueu», simbolitzà les aspiracions d’un poble dispers i en procés de renaixement cultural, oferint a la llengua hebrea una nova centralitat literària i emocional. En ambdós casos, la seva importància rau en la capacitat de conjugar tant l'experiència personal com la col·lectiva, tot dotant la poesia d’una funció cohesionadora i de projecció més enllà del marc local en què visqueren. La seva recepció posterior consolidà aquest rol simbòlic: Maragall seria llegit com a model d’ideal espiritual i com un referent indiscutible del catalanisme literari, mentre que Bialik es convertí en punt de referència ineludible per a la literatura israeliana i per a la configuració del cànon hebreu modern.