2024/05/10 by Santanach i Suñol, Joan
#Canigó #Verdaguer #edició crítica #manuscrit definitiu #text base
paper · doi:10.60940/elsmargesv127np2022id418020
Al llarg de la composició de Canigó, Jacint Verdaguer va redactar un gran nombre d’autògrafs. Se’n conserven tres de complets amb estadis d’elaboració diferents, tots a la Biblioteca de Catalunya, i almenys vuit de fragmentaris, alguns dels quals són volums facticis en què es van relligar una gran quantitat de passatges. Tots presenten múltiples esmenes i variants, especialment quantioses en els estadis més primitius. De Canigó només se n’ha publicat una edició crítica (1995), a cura de Narcís Garolera. És una edició que presenta alguns aspectes discutibles, entre els quals haver emprat com a text base la primera edició del poema (1886) en comptes de la darrera controlada per l’autor (1901), o bé incorporar al text un parell de versos descartats pel poeta. El present article remarca la necessitat d’analitzar les relacions entre els autògrafs i de tenir en compte l’important cabal d’informació que contenen sobre la gènesi de l’obra de cara a l’elaboració d’una nova edició crítica. Se n’exemplifica la utilitat a partir de les versions dels cants V i VI conservades als manuscrits complets. Aquesta nova edició partirà de la darrera edició revisada per l’autor. Una lectura atenta de les versions dels manuscrits pot, així mateix, aportar noves esmenes al text crític.